Calendari de les festes de foc a la Catalunya del Nord
Actes de el sisè Simposi Internacional dels Focs Festius de la Mediterrània
És un honor per nosaltres acollir el sisè Simposi Internacional dels Focs Festius de la Mediterrània ací a Ceret al Centre Internacional de Música Popular, però quan ens demanaren una comunicació va passar a ser també un repte.
Teníem la impressió que, comparat amb les festes de Catalunya Sud, ço és el Principat de Catalunya, el Principat d’Andorra, el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses i la Franja de Ponent sense descuidar l’Alguer, on el foc com a element essencial de la festa és força visible, en la tradició nord-catalana tal com ens ha arribat el foc en seria gairebé absent, o sigui que temíem no tenir res per dir.
Però vaja, havíem de tirar endavant la proposta, lo que ens va portar a fer un repàs del nostre calendari festiu i de la seua història.
En aquest repàs, curiosament no és pas la Sant Joan d’estiu el moment més destacat durant el qual intervé el foc, sinó el període carnavalesc. El foc, la gresca, el sarau, el xivarri, i també la música.
Aquesta síntesi amb el foc com a fil conductor és una oportunitat per nosaltres de parlar d’aquest bocí de terra catalana sota administració francesa i de les seues singularitats. Us proposem doncs seguir el curs de l’any i alhora el curs de la història.
Més enllà de la festa tractarem també d’unes pràctiques rituals al voltant del foc quan aquest era un element essencial i familiar de la vida quotidiana.
Un incís sobre la música
Un breu preàmbul sobre la música que acompanyava les festes que tractarem ací.
Per la Catalunya sota administració francesa, difícilment remuntem abans del segle XIX per poder detalls i precisions sobre la música i els conjunts que la sonaven. Tot i així, el poc que ens ha arribat deixa clar que el conjunt instrumental habitual era la cobla de joglars, avantpassada de l’actual cobla de sardanes. Aquesta cobla primitiva, que era comuna a tot el Principat de Catalunya, constava com a mínim d’un flabiol i tamborí, i d’una borrassa, als quals es podien afegir un mínim d’una xeremia prima, una xeremia tenor, un baixó i / o un sacabutx en una formació més completa.
La evolució d’aquesta cobla durant el segle XIX, a banda i banda de l’Albera, està prou ben documentada. Tot i així, podia passar que, segons les circumstàncies, fos un altre conjunt instrumental, com una fanfàrria o una harmonia, que acompanyés segons quin acte de la festa.
I. Carnaval
1) La Festa de l’Ós
Segurament és una de les festes de Catalunya Nord més conegudes ara mateix. Si bé avui dia la fan només les viles d’Arles, de Prats de Molló i de Sant Llorenç de Cerdans, recordem, però, que anteriorment es celebrava arreu del departament.
És precisament en el temps passat que trobem la presència del foc en aquesta festa.
Antigament, al poble de Cortsaví es calava foc a la cova per fer sortir l’Ós. Ens ho explica el François Joseph Vilanova en el seu manuscrit Notice sur Corsavi et ses habitants (1824 – 1836):
«Per la Candelera, es fa l’home fer; un pagès ordinàriament recobert d’heura o d’una pell que recorda la d’un ós és menat al so del tamborí per tot el poble, estacat amb un corda, per fer-lo ballar tal com fan els domadors d’óssos; acabat aquest avorrit divertiment, l’home-ós agafa una llarga perxa i empaita la gent per pegar-la, fent veure que els devora, mentre que que està perseguit i li disparen trets d’escopeta carregats només amb pólvora; quan està cansat, es retira en una barraca de palla feta ordinàriament en un racó de la plaça i a la qual es cala foc per fer-lo sortir.»[1]
2) El Tio-tio
Aquest ball és força estès arreu de Catalunya, també se’l coneix amb el nom de Tio fresco. Es segueix fent als Banys d’Arles, per exemple, d’una manera gairebé idèntica a la descripció que en dóna el Joan Amades:
«(…) Els ballaires fan una llarga filera, els uns darrera dels altres; duen la camisa fora de les calces i un ninot de paper lligat al capdavall. Els ballaires van proveïts d’una teia, una candela o altre combustible amb què procuren encendre el paper del ballaire més immediat. El ballaire que s’ha deixat cremar el ninot queda fora de concurs i ha d’abandonar el joc; el del seu darrera avança fins que ha cobert el buit. No es dóna el ball per acabat fins que no queda sinó un sol ballador: aquell a qui no s’ha pogut encendre el paper.»[2]
Veurem tot al llarg d’aquest article que pel que fa les melodies, les tradicions i les festes, com més s’estudia i es cerca, més la presència de la ratlla imposada apareix com una absurditat. En quant a la música, les melodies viatgen i la gent les fa servir a llur conveniència.
És així com el Ball del drac de l’Escala és una representació semblant a la del Tio-tio, amb una tonada que recorda d’una banda, la del Timo-volé[3] de Prada, i la seua segona part d’altra banda recorda la Cascavellada.
Actualment tan les festes de l’Ós com el Tio-tio van acompanyats per la cobla de sardanes.
3) El Ball de la Candela i el Ball de les filoses
Tam com ho descriu el Joan Amades, és un ball carnavalesc de la plana del Rosselló, força semblant al Tio-tio. Heus ací el que n’escriu:
«Antigament, per places i carrers, en havent sopat, es feia el Ball de la candela. Tots els qui anaven pel carrer portaven una candela feta amb un ble especial que només es podia encendre una sola vegada. Tothom saltava al so d’una tonada de dansa i feia mil contorsions i gestos estranys per tal d’apagar la candela del ballaire més immediat i de salvar la seva, perquè ningú no la hi apagués. El qui restava darrer amb la candela encesa era proclamat rei de la gresca i gaudia del favor de poder besar i abraçar tantes noies com trobava. Aquell ball resultava molt mogut, puix que els ballaires feien mil giravoltes i cabrioles per salvar llur candela. Hom veia constantment un gran nombre de llums en plena evolució i moviment. Per tal de poder assolir el regnat de la candela hom feia mil trampes i trafiques. Era corrent portar diverses candeles i encendre’n una altra quan a hom li havien apagat la primera. Tots els ballaires, però, vigilaven estretament perquè ningú no encengués cap candela després de començat el ball i també perquè el qui resultava ésser el rei no portés amagada cap candela apagada. També vigilaven que la candela del rei tingués la llargada que era de suposar després d’haver cremat durant tot el ball. Si semblava que no era consumida com calia s’originaven protestes.»[4]
Del ball de les filoses també en tracta l’Amades en el mateix volum del seu Costumari. En dóna aquesta descripció:
«Pel vessant francès del Pirineu, en havent sopat, s’havia fet una mascarada coneguda pel Ball de les filoses. El feien homes vestits de dona, sovint amb una camisa sola i que en alguns casos no era neta del tot. Portaven bastons a tall de filosa, al cim dels quals duien un fanalet encès. Feien veure com si filessin. El ball era molt mogut i viu. Els ballaires es copejaven i empentaven i acabaven per trencar el fanal i a voltes el bastó. El qui restava darrer amb el fanal encès venia a ésser com l’heroi de la festa i empaitava els altres i els bastonejava al seu gust i plaer sense que s’hi poguessin tornar. També gaudia de gran autoritat durant totes les Carnestoltes, i sobretot podia abraçar i petonejar les dones lliurement i impunement, sense que elles ni llurs pares o marits s’hi poguessin oposar.»[5]
Val a dir que aquests dos balls ja eren perduts quan l’Amades va publicar el Costumari, però sengles tonades ens han arribat gràcies al seu llibre.
4) Les Grégoires
Aquest és el nom que designa la mort de Carnaval als Banys d’Arles. No se sap l’origen d’aquesta denominació, i no ens toca proposar ací cap pista per esbrinar-ho. Es tracta d’una paròdia de processó, la gent del poble que conforma el seguici va vestida com els caparrutxos de la processó de la Sanch, però amb roba blanca i no pas negra. De la mateixa manera els músics van vestits amb una camisa de dormir i una boina de nit. Durant el cercavila van tocant la tonada de «Adéu, pobre Carnaval», una altra melodia ben coneguda i la qual es retroba en contextos ben diferents; mentre van tocant aquesta tonada amb ritme de marxa fúnebre el seguici crida fent veure que tothom està plorant. Tal com es fa avui dia, hi han dugues parades durant el cercavila on després d’aquesta marxa la cobla toca la Farandola, passant així d’una marxa fúnebre en mode menor a una farandola ben viva i de mode major.
Finalment després del cercavila es crema Carnaval a la plaça del mercat dels Banys d’Arles, on el seguici va ballant donant la volta al fogar. La cobla segueix alternant les dugues mateixes melodies, per acabar amb la Farandola una vegada Carnaval hagi cremat del tot.
II. Pasqua
1) Processons nocturnes del Dijous Sant
Una de les raons que expliquen una tal ruptura en les pràctiques rituals documentades abans de la Paix des Pyrénées és, precisament, l’annexió al reialme de França, i la voluntat d’esborrar-ne la catalanitat. Ho evidenciava l’Alícia Marcet:
«En les ciutats, les autoritats sempre temen les festes populars: els aplecs, l’anonimat que dóna la multitud, les processons nocturnes, poden fàcilment generar desordres. Per aquest motiu els intendents volgueren prohibir, per exemple, la celebració de la Sant Jordi, patró dels catalans, ja que pensaven que mantenia lligams espirituals amb la Catalunya del Sud, i que podien servir de suport a una reivindicació política. Preconitzaren substituir-la per la celebració de la Sant Lluís, sense èxit. D’altra banda, al segle XVIII, es considerava que la processó nocturna del Dijous Sant facilitava alguns desbordaments i que era responsable de l’augment considerable dels naixements il·legítims que se produïa entre el novè i el desè mes després de Pasqua (era el doble o fins i tot el triple del dels altres mesos). Per tant, a desgrat de les protestes dels cònsols i dels venedors d’atxes, la processó nocturna fou substituïda a partir del 1777 per una processó diürna. I efectivament, s’observà els anys següents una disminució sensible d’aquests naixements per aquest període de l’any. (J. Guibeaud)»[6]
2) El forat de Pentecosta
Una recent restauració de la catedral de Perpinyà va permetre retrobar un dispositiu del qual teníem constància: el que s’anomena forat de Pentecosta. Aquest dispositiu està documentat en altres esglésies i catedrals dels Països Catalans, i tenien el mateix propòsit, tal com ho explica el Pep Vila i Madenyà:
«Durant la diada del diumenge de Pentecosta, a la missa i després de l’epístola, amb la promesa de Crist que enviaria l’Esperit Sant, la tercera persona de la Trinitat divina, present al naixement de l’Església, a molts temples i catedrals del nostre àmbit lingüístic, en el moment que s’entonava l’himne Veni Sancte Spiritus, uns quants escolans i obrers del temple llançaven des de llocs elevats (finestres, sostres, etc.), neules, estopes ardents, fulles vegetals i una pluja de pètals de roses vermelles sobre els fidels. (…) Encara a inicis del segles XX, a Perpinyà, en aquesta diada es llençaven brins secs de ginesta encesos, que cremaven ràpidament i feien poca cendra. Simbolitzaven la baixada de l’Esperit Sant.»[7]
III. Documents històrics
1) La primera menció
Dec al Cedrik Blanch el coneixement de la primera menció, per ara, de focs festius a Perpinyà.
Es troba en un text en castellà del 1615, que relata les celebracions que se feren el 1614 per la beatificació de Teresa de Jesús arreu del regne d’Espanya.
Ací el teniu:
«Estava en el otro tablado otra nao, asimismo vistosa, y bien armada, en cuyos extremos estavan las figuras de los dos Heresiarcas destos tiempos, Lutero, y Calvino; y repartidos por diversos puestos muchos de sus sequaces. Llegada pues la noche, y la hora de ver el fin destos Geroglificos; lo tuvo la nave de los Hereges tan desgraciado y triste como lo tuvieron los que representava, por que a deshora por un cordelito muy sutil, partieron a un mismo tiempo dos rayos de fuego, de la Imagen de nuestra Señora, y de nuestra Santa Madre; y con grandisima presteza se prendio en las figuras de los dos Hereges, los quales començaron a disparar de sus cuerpos tantos tiros, y a despedir tanta cantidad de cohetes, que parecia impossible caber en ellos tanta maquina. Luego se fue estendiendo el fuego a los demas Hereges, y y arrojando mucho por sus bocas, y despidiendo infinidad de cohetes tronadores, se prendio tambien en la nao, haziendose todo ceniza, con grande gusto y grita de la gente que alli estava. Parecieron en la otra nave muchas luces de cera blanca, con que las dos imagenes quedaron como dos resplandecientes Soles, tañendose muchos juegos de chirimias.»[8]
Notareu el final de la citació que fa esment de nombrosos jocs de xeremies, lo que no és gens estrany. Però sempre és de bon recordar la permanència de la pràctica de les xeremies als Països Catalans que es retroba tan en una pràctica culta i de capella com en una pràctica popular, de carrer i de divertiment, particularment per les balles, lo que donarà la cobla de joglars i després la cobla de sardanes.
2) «Festas extraordinarias ab gales»
L’any 1896 el Jean Guibaud, que l’Alícia Marcet citava en el seu treball esmentat suara, recopilava mencions i documents diversos, tots curiosos i interessants, sobre la vila de Perpinyà. Ho va escriure en un francès absolutament barrejat de català antic i de rossellonès, tal com es pot apreciar en l’extracte que reproduïm a continuació:
«On appela Festas extraordinarias ab gales, ou réjouissances publiques, celles qui étaient motivées par la naissance d’un prince, une visite princière ou d’un grand dignitaire, un fait d’armes glorieux pour la nation (qui avait pour fête nationale le jour porté plus haut au n°9) et quelque autre évènement extraordinaire.
Ces fêtes comprenaient: 1) une chevauchée de cabalcadures montées par des corredors de cridas, escortées d’une colla de músichs, de tres tambors y sis timbalers. Elle annonçait la fête en parcourant la ville et en publiant le programme où figuraient: 2° un feu de joie dont les flammes consumaient un tiers de stère de gros bois et 50 fagots. Ce bûcher, soumis à l’action du vent, était dressé sur la grève de la Basse, de la Tet, du baluart del Castellet, oude Sant Francesch, et si le temps était calme, sur la place de la Loge. 3° la pyrotechnie, à l’état naissant, se composait de coets bolados et de coets borratxos, soit des fusées filant en ligne droite et des fusées s’élevant en serpentant. 4° l’éclairage de la place de la Loge provenait de 2 salamons gornits de vuyt canas de floret y una pesa de llineta, c’est-à-dire de 2 lustres, sans préjudice de torches disposées le long du balcon du Consulat. (…) 6° les danses avaient également lieu sur la place de la Loge, sous les yeux des autorités. On y dansait: sardanes, segadilles, lo ball del moro, lo ball del gegant, lo ball del candelero, etc. (…)
Après la Révolution, ces articles de gales profanes furent successivement modifiés de un à un ou supprimés. La font de vi disparut peu après 1830; en 1846, l’application du Gaz transforma l’éclairage. En même temps la pyrotechnie se perfectionnant éteignit les fochs de joya y los coets en nous donnant les feux d’artifice. (…)»[9]
IV. Estiu
Si bé, tal com dèiem en introducció, la Sant Joan, o més precisament la seua vigília, no és pas la festa més rica o singular d’un punt de vista musical, no deixa de ser una festa important del nostre calendari.
Les pràctiques rituals per l’elaboració de la foguera eren nombroses, i si han pràcticament desaparegut encara queden en la memòria de la generació dels nostres pares. Citem-ne algunes que dóna l’Amades al Vallespir i a l’Alt Empordà:
«A Agullana hi tiraven una arada vella. Hom no hauria comprès la foguera sense cremar aquest arreu.
Pel Vallespir havia curat de fer la foguera i sobretot d’encendre-la el darrer casat de l’any.»[10]
Senyalem també una celebració poc coneguda i que se segueix fent, el 30 de juliol, dia de la festa dels patrons d’Arles, els Sants Abdó i Senén.
Aquest dia el poble de Montboló porta en processó a la vila d’Arles la rodella. Es tracta d’un gran disc de cera fet al voltant d’una creu. La llegenda diu que era el tribut del poble de Montboló als patrons d’Arles per a preservar els camps del mal temps. Aquesta cera, antigament, servia per la il·luminació de l’església durant l’any.
Els goigs de Sant Abdó i Senén acompanyen aquesta celebració, i tan són cantats com sonats per la cobla que toca per tot el dia de la festa.
Conclusió
Les mencions vistes fins ara palesen de la presència, històricament documentada, de la cobla en totes les seues formes i evolucions, de la cobla de joglars a la cobla de sardanes, per l’acompanyament de les festes a Catalunya Nord.
Algunes de les celebracions citades en aquest article pertanyen al passat, i d’altres han seguit la seua via, perquè hi ha gent que les han seguit celebrant i que han sabut passar el relleu.
A tall de conclusió voldríem esmentar festes recuperades i de recent creació. Parlarem doncs dels temps més recents, de la segona meitat del segle XX.
Començarem per la Flama del Canigó. No ens estendrem aquí sobre el seu històric per no fer massa feixuc aquest text, però senzillament subratllarem com d’una iniciativa molt local nascuda l’any 1947, es va anar estenent per guanyar primer Catalunya Nord, i que l’any 1964 que es va decidir que es guardaria la flama a la Casa Pairal de Perpinyà. De Catalunya Nord va anar a Catalunya Sud passant el coll d’Ares l’any 1966, per després guanyar progressivament tots els Països Catalans, i que l’any 1980 esdevingui el 23 de juny la diada nacional dels Països Catalans.[11]
Més recentment encara, la creació de l’associació Aire Nou de Bao, l’any 1995. L’any 1999 els socis d’Aire Nou crearan la colla dels Diables del Riberal, primera colla de foc de Catalunya Nord, la qual va acompanyada de la colla de grallers i de les percussions dels Sorollosos del Riberal.
Aquestes colles ben conegudes a Catalunya Sud, al capdavall, són importades en aquest bocí de terra catalana.
Oriol Lluís-Gual – Pere Jordà i Manaut
[1]Citat per Lluís-Gual, Oriol. Les derniers ours. Une histoire des fêtes de l’Ours. Quaderns del Costumari de Catalunya Nord, n°1, 2017. Pàgina 237. Original en francès, traducció del Pere Jordà Manaut.
[2]Amades, Joan. Costumari Català. El curs de l’any. Barcelona, 1950. Volum II, pàgina 140.
[3]La mateixa tonada fou també recollida amb aquest mateix nom a Maçanet de Cabrenys el 28 de juliol del 1928 per Joan Amades i Joan Tomàs, cantat i ballat pel Josep Quinta de Sant Llorenç de Cerdans. D’aquest ball, la primera part recorda molt la segona part del ballet de Ceret; i a més a més el ballet de Ceret s’assembla moltíssim al Ball francès de l’aplec del Puig de França.
[4]Amades, Joan. Costumari Català. El curs de l’any. Barcelona, 1950. Volum II, pàgines 136 a 138.
[5]Amades, Joan, ibid.
[6]Marcet, Alice. «En Pays Catalan à l’époque moderne» in Le Languedoc et le Roussillon, coll. Civilisations Populaires Régionales, éditions Horvath, 1982. Text original en francès, traducció del Pere Jordà Manaut.
[7]Vila, Pep. «El «forat de la Pentecosta» a Sant Joan de Perpinyà». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2013, Vol. 54, pàg. 684-688.
[8]San José, Diego de. Compendio de las solenes fiestas que en toda España se hicieron en la beatificacion de N.B.M. Teresa de Jesús. Madrid: Viuda de Alonso Martin, 1615. Foli 187 v. Biblioteca Nacional de Catalunya: https://mdc.csuc.cat/digital/collection/Cervantina/id/132790
[9]Guibeaud, Jean. Documents sur la ville de Perpignan, manuscrit, 1896. Pàgines 511 i 512. Mediateca de Perpinyà
[10]Amades, Joan. Costumari Català, volum IV. «Juny. Dia 23».
[11]Gratacós, Esther; Ibàñez, Jean i Liliane. «La flama del Canigó», in Desenes Trobades Culturals Pirinenques. El patrimoni festiu del Pirineu. 2014
